Hi ha tres fenòmens que estan a punt d’esclatar.
La natura permet entreveure’ls: manifesta els rastres que aquests deixen,
i condueix, a qui contempla el paisatge, en tot allò que gira entorn ells.
El cinema indirecte, o orbital, centra la mirada en aquelles escenes que desvelen una incògnita. Així, doncs, es gira entorn un fenomen central sense que sigui mostrat. En aquest cas, els vídeos s’omplen de contingut fins desbordar: vessa una posta de sol, unes onades trenquen, i un llamp cau. Els paisatges, introduïts per Paul Valéry (Eupalinos o l’arquitecte), criden: volen ser contemplats. No obstant això, ells també miren, fixament, a qui els mira. Convé entrar en ells, i deixar-nos inundar i interpel·lar; o adormir-nos, i somiar.
Els vídeos corresponen a tres fenòmens diferents, de tres llocs diferents, i de tres moments diferents. S’ha intentat portar al límit el cinema orbital, evitant, en la mesura del possible, que tots els plans d’un mateix vídeo no formessin part d’un mateix lloc, espai, i fenomen.
