La gent del Ripollès anomenava “amo i senyor” de les contrades de la vall de Ribes el cim d’allà dalt, mira, aquell que encara ens vigila. Es diu Puigmal. Les llegendes que ens han arribat el consideren protector d’arbres i animals, defensor de la natura davant les agressions dels humans. Bo, se senten discutir les criatures pirinenques de Lluís Calvo:
«Llegendes? Qui pot creure-hi en aquests temps?
¿No veus que avui vivim en la certes
i hem deixat els romanços per als vells?»
En Fontalba, amatent, alçà la rèplica:
«Tot és narració: no pas d’ahir
sinó d’avui. I així s’actualitza
en cada veu, l’emprenta secular»
De seguida, sento, d’allà la llunyania, els ossos de Walter Benjamin aplaudint. Es tracta d’estimar la narració i la comunitat que ans forjava aquest art; es tracta, també, de reconèixer i dignificar tot un món passat, a voltes oprimit, ple de sabers menystinguts; o de concebre els llegats de la tradició com a revulsius pel present. Però per damunt de tot, es tracta de fer de contrapès a “uns temps descreguts, bojament racionalistes i, no cal dir-ho, obscurs.”, Calvo dixit. Au, va, prou que ens convé això de deixar-nos meravellar.