Heterocronia

L’homogeneïtat del temps és fracturable davant un xoc cultural. El viatge permet trencar amb aquesta concepció única i amb pretensió universalista. La percepció temporal, doncs, és alterable i depenent de la cultura a la qual gira, envolta, acompanya. La pausa del temps pausa i aboca a l’admiració dels escenaris com a espais on capturar noves estètiques. La conjunció artística i temporal és clarament metaforitzada amb la fotografia: l’instant eternitzat que pot esdevenir art.

Dunes, medines, mars buits i cels estrellats: al Marroc “la prisa mata”. El temps, pausat. Alterat. Calmat. Dislocat, de la percepció habitual. Lliçons tòpiques, però vibrants. L’alentiment és real, social, cultural; i la fotografia, pacient, per l’instant precís que es vol capturar. I aquest instant, tarda a arribar. Quiet, càmera en mà, observant el pas del pas del temps; onades, sorra, llum i gent. De cop, arriba el moment. Clac. I la resta és silenci. Mort de l’instant, ja capturat. La calma s’apodera dels dies, i la mirada continua perduda. La busca avança, calmada, i busca temps —i moments.